CANVI D'ADREÇA!

Benvolguts lectors:

He rellançat el meu blog en una nova adreça. Us hi espero:


www.ciutadakane.wordpress.com

MY NAME IS LUCA (EM DIC LUCA)

Una commovedora cançó sobre els maltractaments infantils. Susanne Vega va escriure una lletra on la crua simplicitat del narrador infantil ens ofega el cor.


Continuar llegint...




My name is Luca Em dic Luca
I live on the second floor Visc al segon pis
I live upstairs from you Visc al pis de dalt
Yes, I think you've seen me before Sí, em sembla que m'has vist alguna vegada
If you hear something late at night Si sents una cosa a altes hores de la nit
Some kind of trouble Una mena de problema
Some kind of fight Una mena de baralla
Just don't ask me what it was No em preguntis què era
Just don't ask me what it was No em pregunis què era
Just don't ask me what it was No em preguntis què era

I think it's cause I'm clumsy Em sembla que és perquè sóc maldestre
I try not to talk to loud Miro de no parlar gaire alt.
Maybe it's because I'm crazy Potser és perquè sóc ximple
I try not to act too proud Procuro no actuar amb sobèrbia
Only hit until you cry Només et peguen fins que plores
After that you don't ask why Després d'axiò ja no preguntes per què
You just don't argue anymore Ja no et discuteixes
You just don't argue anymore Ja no et discuteixes
You just don't argue anymore Ja no et discuteixes

Yes, I think I'm okay Sí, em sembla que estic bé
Walked into the door again He tornat a entrar per la porta
If you asked just what I say and és el que diré si em preguntes
It's not you business anyway i de fet no és cosa teva
I guess I'd liked to be alone suposo que m'agradaria estar sol
With nothing broken, nothing wrong sense res trencat, sense res desfet
Just don't ask me how I am No em preguntis com estic
Just don't ask me how I am No em preguntis com estic
Just don't ask me how I am No em preguntis com estic

HANNÍBAL LECTER EN TÉ MASSA

Tots necessitem una monodosi d'autoestima per estar convençuts que la nostra vida val la pena. Jo la necessito cada dia, ni que sigui per mantenir els òrgans en funcionament i ser capaç d'obrir amb energia el sobret de Nestcafe Classic a primera hora del matí.

Tots necessitem salpebrar les nostres conviccions amb una punta d'orgull, per poder defensar-les en veu alta. Tots, en definitiva, necessitem dir-nos, quan ens mirem al mirall, la frase d'Eleanor Roosevelt: "Ningú em pot fer sentir inferior sense el meu consentiment".

Continuar llegint...



Aquest amor propi tan bàsic i necessari poc té a veure amb la lloança megalomaníaca que dediquen al tema de l'autoestima nombrosos llibres d'autoajuda i alguns corrents pedagògics. L'autoestima és un ingredient indispensable per bastir un jo feliç i equilibrat, però de cap manera hauria de ser un fi en si mateix. Perseguir l'autoestima per l'autoestima és conduir per l'autopista del narcissisme, a tota velocitat, destinació egoisme.

L'autoestima en grans dosis no és una substància inequívocament positiva. La tenen per donar i per vendre els assassins en sèrie, per exemple.

Ja és hora que deixem l'espiritualitat de prêt-à-porter i comencem a parlar de virtuts. Ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, en tant que estimem els altres, essent més generosos, més compassius, més sincers... En una paraula: essent més autènticament humans.

L'AIXOVAR REFLOTAT

Hi ha històries de la vida real que superen d'escreix la ficció. Al Barri Gòtic de Barcelona hi ha una botiga d'antiguitats anomenada L'Arca de l'àvia, especialitzada en tèxtil i joies de temps passats. La propietària, Carmina Vinyas, l'ànima d'aquesta encisadora botiga, col·lecciona i ven aixovars de principis del segle XIX. Els aixovars eren petits tresors pre-nupcials que en altres èpoques les dones amassaven per aportar a un futur matrimoni. Els aixovars que la Carmina ven, doncs, són restes d'un naufragi d'esperances trencades: les àvies que els van acabar venent a la botiga d'antiguitats no es van casar mai.

Un dia, una senyora americana va entrar a la botiga de la Carmina i va demanar-li que li ensenyés joies i roba de principis del segle XX. La propietària li va mostrar peces provinents d'alguns dels seus aixovars més selectes. "M'ho quedo tot!" va exclamar l'enigmàtica turista. La Carmina es va quedar sorpresa i alhora contenta de la bona venda.

Continuar llegint...



Un any més tard, la turista americana va tornar a la botiga. "Se'n recorda de mi?" va preguntar a la Carmina. La Carmina la recordava perfectament. "Vol tornar a veure les peces que em va vendre? Les exhibeixen tots els cinemes de Barcelona. Les porten les actrius de la pel·lícula Titànic".

La Carmina es va fer un tip de veure Titànic. I no només ella. Va tenir el detall de trucar a les àvies que s'havien desprès dels aixovars i les va convidar a una sessió de cinema memorable. Les joies i els teixits havien cobrat nova vida, lluïen una immortalitat de cel·luloide que les va fer felices durant molts dies. El naufragi d'expectatives que les havia fet vendre els aixovars tornava a bon port.

NINE MILLION BICYCLES (NOU MIL·LIONS DE BICICLETES)

La Katie Melua és una d'aquelles noies amb qui no m'importaria anar a prendre un cafè amb llet en una cafeteria selecta. I quan modulés els llavis per cantar les biciletes que ha comptat per Pequín, estaria disposat a esgarrapar la cartera per compar-li un pastisset de crema, només per allargar la trobada. És una d'aquelles veus dolces, però gens ensucrades, colpidorament honestes, que em desarmen.

Continuar llegint...




There are nine million bicycles in Beijing Hi ha nou mil·lions de bicicletes a Pequín
That's a fact, és un fet
It's a thing we can't deny és una cosa que no podem negar
Like the fact that I will love you till I die. Com és un fet que t'estimaré fins que em mori

We are twelve billion light years from the edge, Estem a dotze mil mil·lions d'anys llum de l'abisme
That's a guess, és una suposició
No-one can ever say it's true ningú pot afirmar que sigui certa
But I know that I will always be with you. Però sé que sempre estaré amb tu

I'm warmed by the fire of your love everyday El foc del teu amor m'escalfa cada dia
So don't call me a liar, no em diguis que menteixo
Just believe everything that I say creu-te tot el que et dic.

There are six billion people in the world Hi ha sis mil mil·lions de persones al món
More or less més o menys
and it makes me feel quite small i això em fa sentir bastant petita
But you're the one I love the most of all però tu ets el qui m'estimo més de tots.


We're high on the wire Estem a la corda fluixa
With the world in our sight Amb el món als nostres ulls
And I'll never tire, I no em cansaré mai
Of the love that you give me every night de l'amor que em dónes cada nit

There are nine million bicycles in Beijing Hi ha nou mil·lions de bicicletes a Pequín
That's a fact, és un fet
It's a thing we can't deny és una cosa que no podem negar
Like the fact that I will love you till I die. Com és un fet que t'estimaré fins que em mori

And there are nine million bicycles in Beijing I hi ha nou mil·lions de bicicletes a Pequín
And you know that I will love you till I die! I saps que t'estimaré fins que em mori!

BOSCOS ENDINS

L'altre dia vaig deixar escollir el conte al meu fill i em vaig adonar que havíem fet una mala tria. Hansel i Gretel no sembla pas la millor història per explicar als teus descendents abans d'anar a dormir. En obrir el llibre i contemplar el meu fill amanyegant el seu coixí predilecte, em vaig negar a contar-li, a peu de llit, que uns pares van decidir abandonar els seus fills boscos endins perquè no tenien diners per alimentar-los. Vaig procurar alterar la història, però en Guillem, que ja porta unes hores de navegació, insistia que la meva història s'adequés a les prolífiques il·lustracions del conte.

-Pare, per què ploren, aquests nens? On són?

I jo em vaig negar a respondre: "Abandonats, boscos endins". I em vaig trobar per uns moments acorralat en una selva de contrarietats. Volia que les darreres paraules del dia fossin per al meu fill un bàlsam de tranquil·litat. No volia, de cap de les maneres, deixar-lo boscos endins, perdut en la negra nit dels llençols, pensant que els seus pares podrien prendre decisions dràstiques i cruels si es quedava la nevera buida.

Continuar llegint...



No hem d'abandonar els nostres fills boscos endins. Ni quan són petits ni quan són grans. Conec pares que els abandonen en boscos obscurs quan ja són grans. Pares que, en arribar la secundària obligatòria, abandonen els fills al dormitori, on es perden en la negra nit d'internet. Vagaregen sense rumb ni brúixola per l'ADSL 24 hores i acaben trobant i fent estada a la casa de la bruixa. Una casa feta de llaminadures, atractiva. Atractiva i diabòlicament perniciosa. I en algunes ocasions, malauradament, el conte no acaba bé. La bruixa se'ls menja. I quan els engoleix, els nens xisclen de dolor i desesperació. Però ningú no els sent. Ni els seus pares. Perquè estan sols, a mercè de la bruixa virtual, perduts, boscos endins.

COM UNA ESPELMA EN LA FOSCOR

Ja fa uns quants anys que vaig deixar d'esforçar-me per canviar el món. Primer pensava, il·lús de mi, que canviar el món era un repte. Més tard vaig veure que era una tasca aclaparadora, una empresa faraònica. Finalment, les primeres espurnes de maduresa -amagadetes en la incipiència dels cabells blancs- em van fer veure que canviar el món era impossible.

Canviar el món és impossible. Per això, des que ho vaig descobrir, em dedico a canviar-me a mi mateix. Els anys m'han fet veure que el tuning interior és la millor manera de canviar el món. De canviar el meu món, que voreja tots els altres.


Continuar llegint...




No sé si ho aconseguiré, però vull convertir-me en una espelma en la foscor. Vull ser aquella trucada a un amic que no ve a tomb, pero reconforta. Vull ser aquell somriure davant l'adversitat. Vull ser la fermesa davant del dolor. Vull ser una espelma en la foscor. Vull ser aquell gest fresc que mai no jutja. Vull ser una espelma en la foscor.

Sóc espelma. Em sento fràgil, malalt, vulnerable, poca cosa. Em sento un ble titil·lant a l'embat de la ventada, però vull brillar com una espelma en la foscor. Vull brillar en la negror del món amb la fràgil fortalesa de la claror humil. Brillar poquet, només en el que em toca, en les meves petites coses. I fer meves les dels altres.

Vull ser caliu per als qui estimo. Com un encens prudent vull abraçar la vida. Com un perfum discret vull abraçar tothom en la distància.

M'encanta el pas a pas que combat el desànim. M'encanta fer camí, a poc a poc, brillar poquet. Com una espelma. Com una espelma en la foscor.